Torno a Casablanca, a la llar de fa tant temps em vas embolicar amb la llaçada de fam de mar. Deies que en un viatge dels teus te m'enduries i jo somreia davant la teva gosadia. Tot va començar mirant-te fit a fit, encara jo sabia del protocol tant difícil per a mi, et senties ofès i atret alhora, vas començar a tornar massa sovint. Volies sentir l'aroma a mar i omplir-te de la seva tonalitat. Eres tan fort i em vesties amb una subtilesa que enamorava, les teves mans perfectes amagaven les carícies de massa cossos al teu servei i la gran dama, mare del teu hereu, era d'una bellesa encisadora. Vas aprendre el sentit d'un no, impossible per a tu, als meus llavis i això et va fer fidel a mi, encara que intocable.
A palau tenies un espai secret, on amagaves la teva feblesa entre olis d'una exquisida sensibilitat gestats per la teva mà i deies que la llum era més càlida d'ençà que et vas emportar aquell esguard de mar que fins i tot un dia vas maleir per clavar-se't tan endins. Converses, percepcions dispars ens van unir en una mena de comprensió a través de la metàfora donada per la naturalesa que tot ho sap. Jo, en l'excés del blau-verd i tu, sumit en terracotes banyats per la posta del sol més immens.
La gran dama va demanar qui era la figura que repetitivament dibuixaves quan vas emmalaltir i em va fer anar a buscar, Parlaves somiant enfebrat que et portessin un trosset de mar al llit, que volies sentir l'aroma d'uns cabells amb reflex de sorra escolant-se pels teus dits, demanaves dos quadres a la teva estança d'uns esbossos que vas fer al darrer viatge i que encara no havies acolorit.
L'hereu em va rebre amb una delicadesa afalagadora, les paraules d'agraïment i hospitalitat més belles que es puguin sentir.
Nabih dormia, la cambra posseïdora d'una llum de tonalitat sèpia em va transmetre la calidesa del moment on vaig embolcallar el meu cos nu, amb un mocador de seda transparent blau-verd i vaig jeure al seu costat.
Es va desvetllar, recordo una aroma a melissa i la seva mirada mentre balbucejava; "El mar ha vingut a veure'm morir en el somni més desitjat del pobre home que entre riqueses no va saber ser feliç, el mar i la sorra no es poden comprar, la teva bellesa tampoc".

Carme López
(Sentiments Trencats)