En Femení

Brutal... lletra, música i interpretació... Jo, mentre i després d'escoltar-la, un estrip amarg, un sanglot ofegat, una buidor esfereïdora. cl/st

Necesité de ti para ser mujer y saber que no podía estar más rota. Necesité de ti para verme esparcida y creer que uno puede recogerse a si mismo en el arte de la reconstrucción interna tan de moda. Falacias de unos cuantos incrédulos que predican sin conocimiento de causa. Quiero romperme más, todavía puedo esparcirme más, es el proceso del desvanecimiento lento hasta desaparecer y que el alma apoteósica, por fin vuele. Carme López (Sentiments Trencats)

Me quedó tu mirada fría y esquiva sin palabras, nada que decir políticamente correcto. Sólo el acto reprimido del beso y ese abandonarse sobre mi cuerpo. Jamás solos, no fuera que nos lo creyéramos ahora que repeles mi cintura, cuando te equivocas y antes del roce impulsivo, tu brazo se aparta. Me quedó tu mirada tan fría asesinándome el alma. Carme López (Sentiments Trencats)

Atrapada al cos, albiro la terrenal lluminària, tanmateix com ella, sola en la foscor del firmament, pel damunt de tanta artificial mostra de grandesa. Ella, llueix sola, magnífica, exultant bellesa còsmica, partícula indestructible d'un tot que ens embolcalla en el silenci parlador sense mot i allà amb ella em trobo. Carme López (Sentiments Trencats)

Us deixo un parell de poemes del meu quart fill literari publicat el Nadal de 2018. Bons desitjos a tothom!  

Llisco a la pell amb l'art que se'm dona des del vers d'uns llavis que em saben fer. I en la dolçor humida, em faig gemec del teu alè que em nua, obrint de l'enyor els plecs. T'endinses en sentir un nosaltres que et mena a la sinuosa drecera on plaent et perds al so del teu nom mussitat que la teva boca devora, perdent el seu nom el bes. Carme López (Sentiments Trencats)

Sempre ens quedarà París... o potser qualsevol lloc amb un punt d'enyor anisat, imaginant com dringuegen els glaçons abans del bes amb regust de gel... ... mentre brindo no sé pas per qué...

Avui fa anys de la seva mort al 1987 i visualitzant i escoltant aquest reportatge he recordat, quan una servidora, escrivia a mà en una llibreta d'espiral i després la transcrivia amb la meva olivetti, amb aquell soroll característic de picar les tecles i com sovint era de nit o matinada, per no ser sentida, posava una manta plegada a sota la màquina per amortiguar el soroll. Petites coses que venen del record, parlo de fa molts anys. Quina dèria escriure llavors, aquells pensaments, aquelles emocions... aquella ànsia de vida que anava descobrint cada dia! Quina melangia, oh!!! Us deixo un fragment de "Memòrias d'Adriano" per remembrar a aquesta gran escriptora, Marguerite Yourcenar: «Mínima alma mía, tierna y flotante, huésped y compañera de mi cuerpo, descenderás a esos parajes pálidos, rígidos y desnudos, donde habrás de renunciar a los juegos de antaño. Todavía un instante miremos juntos las riberas familiares, los objetos que sin duda no volveremos a ver… Trat

Obre el cor i viu... encara el port sigui fosc i fermat, no tanquis mai el cor, potser un cop de vent vindrà i un estel et farà de far. cl/st  

T'escriuré una vida, amor on puguis tornar a escriure'm bells mots en aquelles targetes de felicitacions amb dibuixos de ninots i globus de colors. T'escriuré una vida, amor i tornarem a la platja del Torn on em vesties de pedretes a vora de mar, mentre l'escuma envejosa ens cobria de sal. T'escriuré una vida, amor amb tots els petons inventats i l'estrella de mar que em vas anar a buscar aquell dia que vaig enfadar-me per una futilesa. T'escriuré una vida, amor que només jo llegiré amb llàgrima eixuta des d'aquest dol que mai em va deixar. Carme López (Sentiments Trencats)