Mare, mira aquest cel. Oi que és preciós, és nostre, ens pertany alhora en aquest dia que ja hem guanyat.
Mare, et queden anous encara? Demà et porto la compra, fes la llista i desa'm el carret al replà, no et privis de posar tot el que t'és menester, per allò de la meva tendinitis i el mal d'esquena, sé que et sap greu que carregui pes.
Mare, encara no saps que em fan anar a treballar, però no t'ho diré perquè no cal, no passarà res. Les nenes t'enyoren com tu també a elles, me les vas pujar, jo sempre treballant amoïnada per la feina que et donava. Et vull abraçar i ploro en no poder fer-ho, però tampoc ho sabràs.
Com portes els escrits que et vaig encomanar per escriure els poemes dels teus records?
I el pare, ja em fa les il·lustracions del poemari que vol sortir del forn?
Digues-li que em sento perduda sense el repòs de la galta al seu pit i que de nit m'agombolo al coixí com quan de petita i em llepava el dit. Mai vau treure'm aquest mal costum, no passava res, era la nina del llençolet estovadet entre dit i llavi. Pare, em portaves a braços al llit, dormideta al teu pit mirant Ironside o Colombo que ens agradaven tant.
Demà us portaré la compra, no ens veurem, un temps furtat que no perdono, que no em resigno, que vull recuperar.

Carme López
(Sentiments Trencats)