Dibuixava amb el seu dit cor, en petits cercles, els pits eriçats d'aquella dona després d'haver-la estimat fins als horitzons més llunyans.

En aquests moments on el temps havia fugit al lloc més desconegut i inabastable es produïa una espècie de microclima on la calma plàcida inundava l’estança, el seu dit la seguia traçant mentre confessions mútues es professaven, i s'establia un vincle molt estret entre les seves ànimes, eren còmplices, tan sols s'estimaven sense amor, possiblement era més que això.

Combregaven dels seus cossos i ments sense compartir més que instants eterns, no els corrompia la mundanal mediocritat, ni les obligacions quotidianes, vivien intensament en el seu micromón particular, tots sols.

La llibertat era la seva aliada, el desig la seva escapada i les paraules rius d'aigües plàcides o esvalotades que sorgien sense censura dels seus llavis, altres vegades dels seus ulls mirant-se intensament.

Despullats de tot llast, lleugers com l'aire assaborien els seus cossos deixant-se a mercè l'un de l'altre, buscant el seu propi plaer correspost.

Fragment “Llum en penombra”