En Femení

I jo? Qui vaig ser jo, en quin calaix em vas desar? Al dels riures o el dels plors, potser en un sense nom o pitjor encara. La calaixera corcada grinyola i el reflex al mirall del damunt és el rostre sense resposta que es mira i no veu res, com jo, enlloc. Se senten rialles a dojo mentre un plor no és entès. Carme López (Sentiments Trencats)

I aquest enyor...  

M'esgarrapa l'ànima...

Melangia...

La pel.lícula és "L'Eclisse" (L'Eclipse) de Michelangelo Antonioni (1962) amb Monica Vitti i Alain Delon. La cançó és magnífca, Mina és molt gran.

Idíl.lic potser... Però ho visc amb dolçor...

Sento l'insalvable abisme enfosquit sense la llum del mot. Albiro el dolorós lloc on no hi som. Present mort, temps fugit. Desarrelo sense vol, desig mort, una vida fermant portes. Uns pits ploren. Carme López (Sentiments Trencats)

Seguici d'òpera amb la Netrebko, de sobte sents aquest himne, quasi diria, com un plany profund dins l'abisme i sents com cou l'ànima...

Me avergoncé de mí, por creer en la luz de la luna donde se escondía tu neón i tras el halo de la belleza humeaba un Cohibas de dudosa marca. Me avergoncé por no tener un pasado con muescas en mi pitillera, ni mi sudor en aquella pensión de mala nota ni la garganta rota de tanto ron. Me avergoncé de mi pasado de espinas de rosas y no de raspas de peces de colores. Me avergoncé de mi blanca cobardía que se convirtió en guillotina bajo el influjo de la cara oculta de la luna. Carme López (Sentiments Trencats)

Farem camí, encara debades vivim en el dubte que ens fa forts. Veig als teus ulls la meva mirada per molt que jo sigui a mar i tu a muntanya, fa massa temps que aquest riu em parla de tu tothora i d'un insolent somriure que em mena a tu. Tens les mans ansioses d'estiu i jo del tacte primaverenc assossegat que desperta després d'un hivern sense roses. L'encontre esclatarà al bosc dels mots que un dia vàrem dibuixar i la teva joventut marcida serà la meva fita. Carme López (Sentiments Trencats)